BEDOLL
CERCLES
Jorn circular, temps circular,
femelles rodonenques, nines d’ulls
aparellades, ventres, capcirons,
perles, medalles, places amb menuts
i ancians fent rotllana, cuques
en repòs espiral, botons, bombetes,
monedes fredes i vivents… Jo també giro
perquè el món no s’aturi.
Estimo el meu error concèntric,
la voluntat que em llança al meu davant,
em para i em retorna
per fer-me roda prenys, la gàbia
de l’ocell tropical, el disc del sol
sanguini i fart, el pleniluni
del qual vaig descendir llop cargolat
amb una bola de cristall, la ment.
Irrompible peixera! ¿Com fugir-ne
si el destí és ou d’amfibi i jo medito
encimbellant corones sense testa
i bombolles de plom, i duc un anell d’or,
fidel al meu amor sense sortida?
Màrius Sampere
[La cançó de la metamorfosi, Editorial Columna]
SERVERA
Sol ixent, lluna al pertús,
faig cent trams de graons petris,
cada dia, cap al puig,
perquè el vol de la coloma
continuï perennal…
Conseqüència immediata:
no li haig de demanar,
al merlot, dins la bardissa,
què hi deu fer per què no en fuig
cap a boscos amb foranques.
Miquel Bauçà
[El crepuscle encén estels, Editorial Empúries]
FREIXE
ESPETEGA EL CEL I LI RESPON LA TERRA
Som maquinotes de sorprendre els astres amb estranys epítets
Henrietta Peetawker
Els follets i els nans estaven arronsats de por
Raymond Douglas Davies
Enyorava enyorar-me
i de cop en sec
ni una cosa ni l’altra.
Vine, jeu i mira,
mira com tot gira:
allà caurà un llamp.
Enyoro enyorar-me,
el vent fa un rebuf
i et tinc al costat.
Espetega el cel,
s’espanta la terra,
i la mar, bramant.
Volia enyorar-me
prò es va fotre a ploure
a bots i barrals.
Esperits i fades
amb els ulls encesos
surten dels cataus.
Enric Casasses
[Bes Nagana, Editorial 1984]
VERN
PÒRTIC
Jo porto dintre meu
per fer-me companyia
la solitud només.
La solitud immensa
de l’estimar infinit
que voldria ésser terra,
aire i sol, mar i estrella,
perquè fossis més meu,
perquè jo fos més teva.
Rosa Leveroni
[Epigrames i cançons, Editorial Gustau Gili]
SALZE
L’AMETLLA
Tres capes abracen la força centenària.
En tu perdura l’energia que regales abundant.
D’hivern tardà és la llum amb la que neixes,
amb color amorós, tacte suau i alè dolç intens,
ofereixes nèctar a les Filles del Sol.
Et liben delectant-se
com un nadó s’arrapa al seu mugró;
i et brunzeixen agraïdes:
– Vigorosa, resistent!…
Dona’m nèctar que et faré volar!
Amb el Sol ben alt ja hi ets,
en temps eixut madures.
Sense pressa puc gaudir per collir-te,
sense pressa podré menjar-te durant l’any.
Tendra, dolça i cruixent,
a vegades amarganta, què hi farem!
Les pellofes per les ovelles.
Les closques pel foc d’hivern,
i per mi, el crispeteig
que em fa bé als ossos i a la pell.
Carol Obiol
ARÇ BLANC
CANT DE L’UNIVERSAL
Vine, va dir la Musa,
Canta’m un cant que cap altre poeta no hagi cantat,
Canta’m l’universal.
En aquesta espaiosa terra nostra,
Enmig de la incommensurable vulgaritat i l’escòria,
Sana i estàlvia dins el seu cor central,
S’amaga la llavor de la perfecció.
Walt Whitman
[traducció Jaume C. Pons Alorda, Fulles d’herba, Edicions del 1984]
ROURE
Ella és tota la Lluna
i el sol un reflex
de si mateix.
Quan se’n va,
el meu cos rere
un no-res fins l’endemà.
Ella és desconeguda.
Passejar per camins
plens de mirades
desitjables,
els meus ulls observen
el seu passar,
desitjant-li càlides
passes, pels camins
de l’infinit.
Ella és menuda
i capritxosa
com els ulls dels infants.
La vida és més llarga
i ampla del que et deixen
sentir.
Ella dos troncs d’arbre
té per cames,
els seus braços
branques on els ocells
hi fan niu,
el seu tors
és d’ivori
el seu cap fixa
l’horitzó.
Sebastià Roure
BOIX GRÈVOL
L’abans ja em costa.
El després és incert.
L’error és una aposta
i la suma un celobert.
La menta és esquerpa,
puntes alades de serp.
La roba dansa estesa,
i gairebé ho fa suspesa.
A tres passes hi ha un ‘entre’,
a l’alçada de 5m sota els peus.
L’aigua neix lletosa de la pedra,
com grinyol d’un gall miniat.
La fosca vol a l’alba.
S’anuncia a si mateixa.
I amunt sobre la terra,
la roba ja suspesa,
ho fa sota el cel.
Piròmana d’Argos
AVELLANER
EL REI DELS VERNS
Qui cavalca, a deshora, aquesta nit?
És el pare, que porta el seu petit.
L’estreny ben fort, l’arrecera del vent,
i l’aguanta segur, el manté calent.
-Per què t’amagues, fill, esporuguit?
-No el veus, pare, mirant de fit a fit,
el rei dels verns, amb corona i mantell?
-És la boira que es mou com un ocell.
-Vine, petit! Va, corre, vine amb mi!
Quins jocs bonics farem plegats aquí!
Flors de colors a la riba fan niu
en un lloc on tothora és estiu.
-Pare meu, que no sents el rei dels verns,
que em promet, mormolant, somnis eterns?
-Tranquil, fill meu, són les fulles que el vent
fa xiular i n’arrenca aquest lament.
-No vols acompanyar-me, bon minyó?
Mes filles et tindran adoració;
elles, que guien la dansa de nit,
et bressaran, amb cançons, fins al llit.
-Pare meu, pare meu, no les veus, no,
les set filles del rei en la foscor?
Fill meu, fill meu, el que jo veig ben clar
són els vims que la lluna fa brillar.
-T’estimo, ta bellesa em té corprès;
si no vols fer-me cas, vindràs empès.
-Pare, que ve amb la seva mà espectral!
El rei dels verns m’atrapa, m’ha fet mal!
El pare arria el cavall, tot estremit;
gemega entre els seus braços, el petit.
Amb grans treballs a la fi arriba a port.
Entre els seus braços, l’infant era mort.
Johann Wolfgang von Goethe
[disc Irredempt de Roger Mas]
VINYA
renaixeràs
i entendràs que ja no vols entendre res
que no és feina del roure saber
la composició química de la molècula aglànica
renaixeràs fent aglans
sent bosc
terra
aigua
aire
renaixeràs un capvespre de foc
rodolant pels horitzons
…ho seràs tot…
…i que ho entengui sa mare!
tu viuràs
Josep Grifoll
heura
FLOR CERIMONIOSA
És noctàmbula. Quan els Sastres Amagats cusen la lluna a la falda de la nit, quan s’omple de vent la granota, quan va de cacera l’enganyapastors, la Flor Cerimoniosa es bada. De dies dorm. Té els pètals de gasa i de foc de magrana. Adorna. És flor per als rat-penats que la volten tenebrosos i càndids. Xafardera. Però tot i que per a ella la nit hagi estat de vetlla i que dormir amb el sol li sigui mitja vida i més enllà, si et sent a prop no pot deixar d’obrir-se: fa visita. No diu res perquè no pot enraonar, és clar, però t’acull plena de gràcia i no t’abandona ni cinc minuts. És la més caia.
Mercè Rodoreda
[Viatges i flors, Edicions 62]
canya
Amic, et citaré al cor d’una petxina.
Petit ocell, ajoca’t en el pit de l’onada.
Dóna’m la llengua, amor. Dóna’m la sal.
I dóna’m també
aquest dolç llangardaix que en duu follia
quan s’enfila per l’herba.
Ben a pleret, que ens hi atrapi l’alba.
Maria Mercè-Marçal
[Bruixa de dol, Edicions 62]
saüc
FOC D’AUCELL
La llibertat és una cantata a la llibertat.
Si es creu, o mana creure que és més que un cant,
és perquè tan sols no és un càntic.
La llibertat també ha de ser una cançó de poble.
La llibertat no és, just dura el temps en una rosella dels Segadors.
Qui cala foc a l’aucell del desig és el misteri.
El misteri de l’amor és el temps,
com el misteri de la llibertat és el temps que dura el seu cant,
perquè l’amor fet i la llibertat són el mateix càntic.
El plaer de l’amor fet és una cantata a l’amor.
No és l’amor. La llibertat és just un himne a la llibertat.
No és la llibertat. Veig que no ho creus. Saps per què?
Tu voldries ser lliure, però que no et passés res,
i res és massa poc, talment com tot són massa coses…
Blai Bonet
[Poesia completa, Blai Bonet, Edicions 1984]
Llegir més: Inspiracions 2017 | Inspiracions 2019 | Inspiracions 2020