Taliesin

Aquesta és l’ombra del fill de l’home
que projecta el que hom desprèn de semblant
de l’experiència de l’ésser en l’hòrrit
i delicat món de les coses.

Soc qui imagines, la il·lusió o la llegenda
que més necessitis!
Entra amb mi a l’univers dels qui s’han atrevit!

Pregunta’t:
el què creus pot ser considerat la veritat?

Fes servir a través meu el sagrat oracle,
el preuat tresor capaç de parlar-te
més enllà de les propostes,
més enllà de les arrels,
en paraules que mai t’haguessis atrevit a sospitar.

Doncs jo he sigut la teva vergonya
quan no era el moment, encara,
de mirar dins l’espill.

I estic amb tu dins la sang
perdent més i més la consciència al teu costat.

Era jo qui trencava les religions
dels teus avantpassats,
mentre el cel s’enamorava
imperceptiblement de la meva mort.

Amb exèrcits de vent he assetjat
les ciutats dels comerciants.

Amb eines de péll he acariciat les figures
que han gosat demanar quelcom més
que la rígida lletra.

Amb cabells d’imparable creixença
he imprès els crits dels prohibits.

Jo era els teus vint anys i el gran amor
que vas apartar creient ocultar-me.

Era amb tu quan et senties immortal
i en els ulls dels que creies entendre i estimar
a mi em miraves.

Poetes i alquimistes em buscaven
i sempre era al seu costat.

Jo t’he fet comprendre
que les coses més súbtils
i les veus que dins teu escoltes
són missatges d’imparable importància.

Ja veus, doncs, que soc el teu anhel
en l’impossible intent d’esborrar allò d’indigne.

Heretges, joventut,
vers ingrat que mai no arriba,
és amb mi que cal esperar quan sapigues qui ets,
just després d’escoltar això.

Joan Vinuesa

La lluna

Pare del dia, el Sol dansa amb la Lluna,
que era allavors esplèndida com ell;
sa cara, un temps, com ara no era bruna;
sos ulls guspirejaven,
i era de raigs de l’alba son cabell.

Parlaven de son garbo les estrelles.
los meteors retreien sa rossor,
i, com esbart de cèliques abelles,
los astres festejaven
de son jardí l’enlluernanta flor.

Al sentir-se lloar de tan hermosa,
esbalaïda deixà caure el vel
amb què fóra llavors poncella closa,
i un crit de meravella
féu ressonar la cúpula del cel.

Lo Sol s’engeloseix, tira a sa cara
de ses antigues cendres un grapat,
que enterboleix sos ulls i l’emmascara:
astre es quedà la Lluna,
mes sense llum, com un carbó apagat.

Des de llavors, com una flor d’obaga,
rodant per les tenebres de la nit,
sempre la Lluna pàl·lida s’amaga
de l’astre hermós del dia,
si el troba pels camins de l’infinit.

Jacint Verdaguer

La batalla dels arbres

Les copes dels faigs
últimament han brotat
canvien i renoven
el seu caduc estat.

Quan el faig prospera,
encara que encanteris i lletanies
embullin les copes dels roures,
hi ha esperança per als arbres.

He despullat la falguera, de qui conec tots els secrets,
el vell Math ap Mathonwy
no en sabia pas més.

Ja que Déu m’ha dotat  amb nou menes de facultats,
de nou menes d’arbres
sóc fruit de fruits recol·lectats:

prunera, codonyer, nabius,  morera, gerd, perera,
cirerer negre i blanc
en mi participen, i la servera.

Des de la meva seu a Fefynedd,
una ciutat de murs valents,
veia els arbres i les coses verdes
passant ràpidament.

Apartant-se de la felicitat bonament havien après
a ser les formes principals
de les lletres de l’alfabet.

Els viatgers s’astoraven,
els guerrers s’espantaven
davant la represa de conflictes
que els va causar Gwydion.

Sota l’arrel de la llengua
una lluita ferotge,
i una altra darrere el cap,
igual de salvatge.

Els verns a primera fila
van iniciar la batalla.
El salze i la moixera
van tardar a formar-se.

El boix grèvol, verd fosc,
amb decisió es va plantar;
armat amb puntes de llança
que fereixen la mà.

Amb el trepig del ràpid roure,
cel i terra tremolaven:
“Fort guardià de la porta”
el seu nom en cada llengua.

Gran era la gatosa en la batussa
i l’heura en floració;
l’avellaner n’era l’àrbitre
en aquest temps fascinador.

L’avet era esquerp i feréstec,
el freixe era cruel,
sempre directe al cor
sense desviar-se’n un pèl.

El bedoll, tot i ser noble,
va fer tard en armar-se,
no va ser per covardia
sinó pel seu alt llinatge.

El bruc consolava
als qui estaven esgotats,
els pollancres persistents
van quedar ben esberlats.

Alguns s’abandonaven
en ple camp de batalla
pels forats que l’enemic
amb fúria els causava.

Molt furiosa era la vinya,
amb els oms com a seguidors;
jo l’enalteixo amb força
davant dels governadors.

Forts capitans eren l’aranyoner
que té un fruit llanguit
i el poc estimat arç blanc
que porta el mateix vestit.

La canya perseguia veloç
la ginesta amb la brotada,
i l’argelaga fou matussera
fins que no va ser domada.

El teix que escampava dots
quedà moix al marge de la lluita,
amb el saüc que crema lent
entre focs que fan la cuita.

La sagrada pomera salvatge
va riure orgullosa
des del Gorchan de Maeldrew,
a la pedra rocosa.

Aixoplugats restaven
l’olivereta i el lligabosc,
inexperts en la guerra,
i el pi respectuós.

Però jo, tot i menystingut
perquè no era gran,
vaig lluitar, arbres, per vosaltres
a Goddeu Brig, amb afany.

Traducció al català: Elena Sixto i Bego Ricart

‘La batalla dels arbres’ és un poema antic (s.XIII) de la literatura celta atribuït al bard Taliesin, figura llegendària. Conegut amb el títol de ‘Cad Goddeau’, és un poema que conté les idees bardes dels arbres sagrats. Un exemple del xifrat druídic utilitzat per transmetre oralment aquesta sort de saber arbori.

Aquesta és la reconstrucció de Robert Graves i no pretén ser de cap manera una versió definitiva del poema. Segons la seva interpretació, no es tracta d’una batalla física, sinó d’una confrontació espiritual, una disputa amb què es van imposar unes noves creences.




La deessa blanca

LA DEESSA BLANCA

Els sants la ultratgen, igual que els prudents,
guiats per l’ideal d’Apol·lo déu…
Per això, menyspreant-los, embarcàrem
I la buscàrem per remots indrets:
la desitjàvem per damunt de tot,
germana dels miratges i de l’eco.

El no quedar-nos fou virtut,
seguir el nostre camí heroic, tossut,
cercant-la dins el cràter del volcà,
entre icebergs, o en el traç esborrat
més enllà de la cova dels set nans:
el seu front ample és blanc, com de leprós;
els ulls, blaus; els llavis, glans de moixera;
els cabells, rulls de mel fins als malucs.

La saba agitarà, el bon temps, el bosc
tot celebrant la gran Mare-Muntanya,
i cada ocell cantarà per a ella;
però nosaltres, fins quan ve el novembre -l’estació crua-
sentim tan fort la magnificència de la seva nuesa
que oblidem traïcions i crueltats,
indiferents d’on caigui el proper llamp.

Robert Graves
“D’amor, trenta poemes”, Trad.: Josep M. Jaumà, Edicions 62, Barcelona, 1991.

Vaig anar al bosc

Vaig anar al bosc perquè volia viure a consciència, per fer front únicament als fets essencials de la vida i veure si no era capaç d’aprendre el que aquesta tenia per ensenyar-me i no trobar-me que, just abans de morir, veiés que no havia viscut. No volia viure el que no era vida, perquè viure és un tresor; tampoc no volia viure resignat si no era del tot necessari. Volia viure una vida a fons, ben espremuda; viure amb l’energia i la senzillesa espartana necessàries per eliminar tot el que no era vida, obrir-me camí i viure al límit, arraconar la vida i reduir-la a la mínima expressió i, si em resultava mesquina, obtenir-ne tota la seva mesquinesa genuïna i donar-la a conèixer al món.

Henry David Thoreau

Domini màgic

Despunten crits de fulles en els arbres,
esquinça un vol de grius el capaltard
i la muntanya, amb blau recolliment
crepuscular, porta a la falda humil
un davantal de blats encara tendres.
M’allunyo dels embruixos del ponent,
esvento les recances i les cendres
i de l’antiga troca tallo el fil.
Pasturen per la nit roques i cabres,
el riu encès es precipita al mar,
l’espai vermell s’omple de llamps com sabres;
domini màgic, regne sublunar

Joan Vinyoli