Em responsabilitzo del meu temps.
Em responsabilitzo del meu canvi.
Dono l’esquena a l’exigència autoimposada de com viure.
El codi ètic d’aquests últims segles està obsolet i pansit.
A través del temps, ens controlen.
Quan menys temps tinc per a mi
i quan menys dedico a coneixe’m,
més gran se’m fa el buit existencial
i més fàcil sóc de manipular.
En la recerca de comprendre la manera de relacionar-nos amb el temps, trobem interessants conceptes que han caigut en l’oblit i que ens ajuden a donar llum a aquesta qüestió. Els antics grecs tenien tres figures divines per designar el temps:
CRONOS
És el temps quantitatiu del rellotge, és exigent i sempre ens demana, ens empenta a perseguir els nostres objectius, actuant lliures sense cap principi ni cap equilibri sospesat. Et centra sols en la presa que has de caçar, en el benefici que vols assolir en un futur projectat. Es representa amb una dalla i rellotges d’arena.
KAIRÓS
És una deïtat capritxosa que fa referència a un temps no mesurable, és el temps qualitatiu de l’instant que vivim amb intensitat. Es regeix pel plaer sorgit de les emocions. Si el volem atrapar, passa de llarg; però amb lucidesa, el podem agafar quan passa pel nostre costat, és l’aquí i ara, l’alegria del present, capaç de canviar el nostre destí.
AIÓN
És el déu de l’eternitat, el que no li cal menjar res per ser etern. Generós i satisfet, no li calen plans ni objectius per abastar el seu temps, és l’acció prenent sentit per ella mateixa. Es representa com la serp que es mossega la cua. És el temps etern i cíclic, l’òrbita de l’Univers, el que ens permet escoltar la nostra veu interna per saber què fem aquí i quina és la nostra vocació.
D’aquesta manera, integrar les diferents formes de viure el temps combinades en la justa mesura ens porta a aquell estat de quietud activa dels arbres, satisfets i plens de sentit en si mateixos.
Llegir més