La màgia
és percebre amb el cos
com creixen els dies
des de l’inici.
T’agrada imaginar
que la vida té entre les mans
tota la música que escoltes.
És la teva història fugaç,
el teu petit espai
de temps sense temps.
És aquesta passa eterna
que deixem com a pregunta
que segueix buscant resposta.
Marc Freixas
Al principi era el vent
fent fressa entre les branques
i ens posem a cantar
i en ser la cançó ordida
el silenci descobríem
i vam saber que som
de l’esperit
de les cançons
del vent d’entre les branques
i amb prou feines ser-hi ara
és més que viure i morir.
Enric Casasses
Te m’estimo travessant-me quan
t’esquerdo caminant-me vora el foc.
Aprenguérem llengua mare amb foc
i flama. Dec tenir uns quatre mil
anys. Generacions i generacions
d’àvies i padrines ja hi parlaven vora
el foc, ja ens ho sabien, ja ens
coneixien, ja…
Blanca Llum Vidal
Màgics naips
Escolteu! Jo soc el penjatviscut per l’eremita.
I faig cançons
si m’escolten les estrelles.
Fent el boig pel món
m’escapo de les llunes
però quan m’enamoro
la fortuna rondina
sense temprança ni equilibri.
Poder o saviesa?,
em pregunta el sol
des del seu carro.
Quan la mort entre
les torres llampega,
em torno màgic
escapant-me dels rituals.
El dimoni vestit de papa
una reina em prepara.
I de les trompetes finals
em reneix la força.
Joan Vinuesa
DESIG
Recerco l’alba dins la nit obscura
i se’m fan perdedors tots els camins.
Recerco el cant de l’única font pura
i totes les begudes són verins.
Voldria que el perfum de blanca rosa
ofegués la luxúria d’aquell nard.
Voldria que el meu cor que ja no gosa,
per l’amor no cregués que és massa tard.
Una vela, només, i una atzavara;
un mar ben blau i una blavor de cel;
una joia callada i ben avara,
i l’aquietament de tot anhel.
I trobar-se, Senyor, que em fossis l’alba,
i la vela i el mar i el cant d’amor;
que em tornessis brillant l’ànima balba
i ben clara la font d’aquest meu cor.
Rosa Leveroni
‘cada mot és un mot del conjur,
crida tal esperit, i aquest apareix’
Novalis
OCI
Ella dorm. L’hora que els homes
ja s’han despertat, i poca llum
entra encara a ferir-los.
Amb ben poc en tenim prou. Només
el sentiment de dues coses:
la terra gira, i les dones dormen.
Conciliats, fem via
cap a la fi del món. No ens cal
fer res per ajudar-lo.
Gabriel Ferrater
CANÇÓ DEL PRESSENTIMENT
Si presento la mudança
entremig del meu costum,
és que alguna cosa hi dansa.
Serà boira, serà llum?
Ara sóc com el qui es llença
dins la nau al mar pregon:
prou la ruta és dins sa pensa,
però la fi, qui sap on?
Esperança no em fa nosa,
m’ha dut sempre a bon camí,
i en parlar-me ella una cosa
me l’havia de complir.
Per això en tinc alegria
sens que en sàpiga res cert:
missatger que ella m’envia
son missatge ja ha complert.
Clementina Arderiu
UN TEMPS D’ESPERA
Arriba el dia en què el meu bon sentit
em recomana de cuinar a foc lent,
no decidir precipitadament,
frenar la garla, vigilar amb qui vaig
i cenyir el pensament amb la xarxa del dubte…
Més difícil, potser, que afrontar tota
la nit, l’assalt de les secretes fúries.
La bassa és quasi buida; hi veig rajar
un doll molt prim. Intervals ociosos
de lluna vella a lluna nova (alguna lluna
sempre em bressola el cor). Mans, paciència!
Remulla els dits mesells en aigües baixes;
el dia vindrà en què ella els necessiti.
Robert Graves
No tinguis por
l’eternitat té la dolçor de la mel
i la tranquil·litat del bosc
allà tot s’agermana sempre.
Daniel Montanà
ESGARRINXADA
La majoria diu que s’ha de tapar,
però, quan irromp la sang,
evoques la memòria de les sàvies:
és millor que regalimi, que brolli,
sinó el coàgul, els cristalls,
l’obstrucció.
Cristina Gimenez
Quina és la llavor?
Sí, la llavor és una i a tu et toca descobrir-ho.
Tot té un origen.
La Dona-Arbre
El Déu-Arbre
Quan vivia dins l’Arbre,
què més t’he de dir?,
la llavor és la llavor de l’Arbre, de la vida,
de la Ciència, del Coneixement.
L’arbre som nosaltres i la llavor és l’origen.
L’arbre, l’ésser que viu en els tres mons: celeste, terrenal, subterrani.
Fina Miralles
HIMNE DE L’ARBRE FRUITER
Cantem plantant, plantem cantant, que tot és vida.
Els bons plançons, amb uns bons cants, fan més florida.
En terra l’hem clos.
Au! Fes-t’hi ben gros!
Arbre, cuita, cuita!
Els cants són les flors,
els fets són la fruita.
Donem-li’l bon jorn,
dancem-li a l’entorn:
Alça! Aire, aire!
El seu bon retorn
no pot trigar gaire.
Ai, quina verdor!
Ai, quina abundor!
Mira! Mira! Mira!
Tot ell és dolçor
i el vent hi sospira…
Com ell, bons germans,
creixem forts i sans.
Pluja, sol, davalla!
Els xics se fan grans.
Amunt, jovenalla!
Joan Maragall
De les vores dels camins
l’escardot en fa jardins,
més qui les veu ses flors morades!
En els boscatges deserts
el merlot dóna concerts,
més qui les sent ses passades!
Déu te do flors, escardot!
Déu te do cançons, merlot!
Guardi-us Déu, sublims artistes,
que esclateu joiosament
en cançons que ningú sent
i en flors que no han d’ésser vistes!
Apeles Mestres
CYDALIMA PERSPECTALIS
I com pot ser
que en ales tant fràgils
hi voli tant desastre?
És la gola més petita
qui s’ha menjat el bosc
ara només resta
un vol erràtic
silent, solitari,
entre arbres fantasma
buscant el brot obstinat
que gemega en la trinxera
del boix vençut.
I només podem
escurar les despulles
i el record salvatge
d’aquella olor d’obaga.
Llorenç Barba
Allò més poètic
consisteix a sospitar
que tot és llavor.
Carles Hac Mor