Sols m’inspires tu, tu sol… Et fas etern i la teva ombra és fecunda obaga on hi creixen totes les enfiladisses, heures, arítjols, sanguinyols, vidalbes… El vers em raja com una ferida oberta i el poema no és artifici, sinó el pont volant que separa les dues carenes d’un abisme profund… El dibuix de mi és el record de tu… Que la por que és de viure sigui de riure, de riure tant!
Alena
Amb tintura de lluna que la sang altera
m’ atraca l’ anhel que en l’ alè tu m’ udoles.
Per això t’ escric sempre les mil i una nits
que no hem passat juntes volent totes dues,
volent-ho a les plenes i desitjant-ho a les noves.
Però la miro veient-t’ hi en ella i ens hi sé. Sé
que totes dues volem sense escombres
que l’ altra s’ estimi, que estimar és això
i que l’amor no cap en cap cove.
Josep Grifoll
EMBRIAGUEU-VOS
Cal estar sempre embriac. Això és tot: és l’única qüestió. Per no sentir l’horrible fardell del Temps que us trenca els muscles i us inclina vers la terra, cal que us embriagueu sense treva.
Però de què? De vi, de poesia o de virtut, com més us plagui. Però embriagueu-vos.
I si a vegades, sobre els graons d’un palau, sobre l’herba verda d’una fossa, dins la solitud trista de la vostra cambra, us desperteu, ja disminuïda o desapareguda l’embriaguesa, pregunteu al vent, a l’ona, a l’estel, a l’ocell, al rellotge, a tot el que fuig, a tot el que gemega, a tot el que roda, a tot el que canta, a tot el que parla, pregunteu quina hora és; i el vent, l’ona, l’estel, l’ocell, el rellotge, us contestaran: “És l’hora d’embriagar-se! Per no ser esclaus martiritzats del Temps, embriagueu-vos incessantment! De vi, de poesia o de virtut, com més us plagui!”.
Charles Baudelaire
ESPERANÇA
No és el temps qui pot arribar-nos a vèncer
ni és la paraula qui pot fer-nos comprendre,
és l’hora exacta que marquen les angoixes
les que ens omplen de sentiments l’esperança.
Es trenquen a miques els vitralls dels somnis
i la boira silent, espesa, ens regala
una dolça nostàlgia feta a deshores.
Quan arribi temuda l’hora de posta
i la foscor em penetri a la mirada,
reduiré tot l’espai que de tu em separa
i esperaré finalment que obris la porta.
Vicenç Zumajo
Som a tot arreu
l’àngel amic
em dirà creix
quan sigui l’hora
Oriol Sauleda
És tard
però és la nostra hora.
És tard
però és tot el temps
que tenim a mà
per fer el futur.
És tard
però som nosaltres
aquesta hora tardana.
És tard
però és matinada
si insistim una mica.
Pere Casaldàliga
¿Com fer-nos món? ¿Com fer-nos més món?
¿Com inserir-nos, com infantar-nos de bell nouen el món per fer majestat de cada imatge,
per ser únicament món, prodigiosament món,
indiscriminadament món?
¿I on és, religions al marge, la força que fa adorar?
Perejaume
EL DESPERTAR DEL PRÍNCEP
no hi ha res com l’aire fresc
quan un és despert
de bon dematí
el sol és com un gira-sol
i què hi faig tant sol
a dins del meu llit?
no hi ha arbres ni plantes
entre els meus llençols
hi ha ocells a les branques
i jo, ¿tant de temps
he sigut un mussol?
¿què diran els núvols del cel
què diran els núvols del cel…?
Pau Riba
Tot és per ser donat i no t’ho vol ningú,
cor meu, potser les pedres mudes
o bé la matinada.
Cor, no et precipitis
a voler més, no et tanquis
per molt que faci mal.
Estima
sense voler ser correspost.
Posa’t a prova:
calla i escolta l’indiscriminat
so de la vida.
Sol, cada batec
es correspon potser amb alguna cosa.
Joan Vinyoli
La lluna fa rebrillar l’aigua
dels aiguamolls de la plana
de vora el mar i la muntanya.
Pujant amunt de la muntanya
tindràs als peus tota la plana
i arribaràs a una font d’aigua.
Per entre rocs un filet d’aigua
des de l’ermita de muntanya
s’escorre avall fins a la plana.
i el camí hi puja seguint l’aigua.
Enric Casasses
DIAGRAMA
El fet és que
milers d’homes adinerats
determinen el destí del món,
i en fer-ho s’orienten per un
principi fonamental:
augmentar els beneficis.
(I fins quan durarà aquesta estructura?)
Joan Brossa
Un espiral creixent
aquí i ara estem
mirant el llunarbori
compartim el què sabem
per seguir creixent
un bon observatori
L’aigua ens guia
el vent escolta
les plantes guareixen els nostres
sentim el crit
necessitem ajuntar-nos i cooperar
Tretze llunes girant-nos van les llunesi tretze plantesens ajuden vivitar
per seguir creixent
anem observant
aquesta llunarbori
que va rodolant
Marta Ami
EL PARADÍS
Si un home travessés el Paradís en un somni i
li donessin una flor com a prova que hi havia
estat i si en despertar trobés aquella flor a la
seva mà… Llavors, què?
Coleridge
Vaig travessar el paradís en un somni
i em van donar una flor.
La flor era allí quan em vaig despertar,
a sobre els llençols. Era bellíssima.
L’hi vaig ensenyar a ma mare
que vivia tancada al cor d’una carxofera,
filant-se la seda dels ulls, treballant-la
en uns meravellosos sudaris de mil colors.
He estat al paradís, mare –li vaig dir.
I ella es va treure de la butxaca
una flor seca, igual, idèntica.
Vaig saber aleshores
que no n’hi havia prou
d’haver estat al paradís.
Dolors Miquel
INDISCIPLINA
empunyaràs el bastó
i caminaràs
fins que te’n cansis
llavors
les llavors que duràs
a les butxaquetes del gec
les escamparàs
al teu voltant
i amb els anys
hi creixerà una arbreda
de la qual t’allunyaràs
sense pensar-t’hi gaire
no fos cas
que vingués el llop
Carles Hac Mor
PLUS ULTRA
estello, fai-te clara, car cerque moun camin.
Allà d’allà de l’espai
he vist somriure una estrella
perduda en lo front del cel
com espiga en temps de sega,
com al pregon de l’afrau
una efímera lluerna.
-Estrelleta –jo li he dit-,
de la mar cerúlia gemma,
de les flors de l’alt verger
series tu la darrera ?
-No só la darrera, no;
no só més que una llanterna
de la porta del jardí
que creies tu la frontera.
És sols lo començament
lo que prenies per terme.
L’univers és infinit,
pertot acaba i comença,
i ençà, enllà, amunt i avall,
la immensitat és oberta,
I a on tu veus lo desert
eixams de mons formiguegen.
Dels camins de l’infinit
són los mons la polsinera
que puja i baixa a sos peus
quan Jehovà s’hi passeja.
Jacint Verdaguer
LLUNA
Totes les llegendes dansen allà.
El conill que toca el tambor,
la cara esgarrifada,
el concepte rosacreu del cosmos,
la guitarra fantasma,
la jerusalem atòmica
sobre l’espant del món.
I, en fi,
tota aquesta tirallonga
de misteriets que ens fan
agradable la por.
Joan Vinuesa
UN DIA, NO QUATRE
Devoraven formes naturals i posseïen l’antinaturalitat abastament
fins al coll de les més escurçades criatures empeses a erradicar
els roncs de qualsevol bosc, tros, i així trencar l’alba essencial
en bocins de lluna metafòrica.
La il·luminació tenia ordre i tocava un matí
de contraris extenuats als dits i al vent d’un piano de peu
quan les parets van quedar enrere,
i es van fer lluny les estances que ensabonaven caps
i desfeien -sense elogis- terra fins a esvair la idea i la ressonància.
I dit al revés; ningú no va pressentir el futur i la podridura clàssica,
que són els estris de fer fer un faig impossible perquè troni el gran Heus Ací
dels sots, clots, llots i collons per a l’estalvi universal d’un feix de queixes estàtiques.
Eren moltes i molt mal avingudes pels camins on van fer-ho malbé tot -que sí existeix-
amb bon comportament i particions estranyes que demandaven mà oberta
davant arbres voluminosos com ho semblen les sentències de vida i de mort.
Núria Martínez Vernis
Les coses que no poden ser, van lligades als nostres desitjos.
PROTOPROSA POSTPOÈTICA
Fins ben bé desaparéixer les ombres, al tall obscur de la nit desconeguda, nascuda en el silenci aquella presència que no permet desconeixença i es dibuixa indefinible dintre l’espill perseguint una porta oberta a l’esdevenir. Tal vegada un no res o la imatge ficícia del temps perdut.
Al voltant del cercle quan la nit és fosca més enllà de la celístia i navega oportú en el sentir de l’estimada aquell somriure que és la joia més senzilla i més bonica de totes quantes habiten l’interior del cor humà; tots els misteris es mostren i es fa eterna l’existència en el moment de l’amor quan es tanca el cercle i jo com tu som tu i jo.
Joan Adrover
Llegir més: Inspiracions 2017 | Inspiracions 2018 | Inspiracions 2019